Una mica de tot

Qui sóc?

2006-11-25T11:24:00.000+01:00

Avui torno a escriure després d'un bon grapat de dies sense fer-ho. Ho faig arrel d'un post que he llegit al bloc de la Marta i que m'ha portat a deixar-hi un cometari. El post en concret, ve a plantejar-se el dubte existencial que tots tenim alguna vegada a la vida: com sóc? Sóc qui volia ser o la vida m'ha portat a ser allò que mai hagués pensat que seria? En definitiva, qui sóc? i m'agrada ser així?

Tot i que la reflexió interior pot ser profunda i, evidentment, cadascú té la seva, personalment penso que de pors en tenim tots i qui ho negui menteix. Jo no en sóc una excepció i sovint m'aturo i reflexiono sobre la meva vida: on vaig, què faig i si això m'omple o no.

La Marta es planteja l'anàlisi de la seva vida, el qui és, en termes de comparació amb el passat, és a dir, amb qui pensava que volia ser. "Sóc ara, com jo volia ser quan era petita?". Crec que aquest criteri de mesura pot ser vàlid: la infantesa comporta un alt grau d'innocència i utopisme, de bones intencions i d'alts ideals. Però precisament per això, aquesta vara de mesurar ens pot conduir a frustracions si l'apliquem sense cap mena d'adaptació a la vida adulta.

Ens anem fent i construint dia a dia, nit a nit, pas a pas, caiguda a caiguda, cop a cop, plor a plor i, per què no, somriure en somriure, alegria en alegria i alçant-nos després de cada caiguda. Per això, amb els anys vas agafant certa perspectiva a les coses.

Som com pensàvem que seríem? doncs és difícil de dir... amb els anys vas canviant la percepció de tu mateix, se't plantegen nous reptes i la vida et depara noves fites i noves circumstàncies et rodegen i t'influencien en la teva manera de ser i pensar. Sense deixar de ser tu mateix, i sense trair allò que ets, la tava manera d'afrontar les situacions i de valorar i jutjar el que et rodeja canvia. No necessàriament a pitjor, sinó, simplment des d'una altra òptica.

Per això, sempre he pensat que cal tenir una base sòlida que, en un moment determinat quan tenim la necessitat d'aturar-nos i reflexionar sobre nosaltres mateixos, ens permeti despullar-nos d'aquesta capa que ens condiciona (entorn, societat, estrès, prejudicis, ...) que en el fons és la nostra façana externa i ens permeti veure'ns tal com som.

Aquesta "base" que deia, crec que no són més que les nostres arrels, els nostres valors, els nostres alts ideals, allò que estimem i que ens han trasmès de petits, allò que ens mou i ens fa ser com som. Aquells anclatges als quals podem recórrer i als quals ens podem agafar per retrobar-nos a nosaltres mateixos quan estem perduts.

Perquè al cap de vall sempre he pesat que allò que compta, allò que portem a les alforges de la vida i que és l'únic que ens quedarà quan arribi el moment de tancar la paradeta i apagar els llums i vulguem fer balanç de la nosatra vida és fer-nos quatre preguntes:

1) he estat bona persona?
2) he construït alguna cosa?
3) he aportat alguna cosa als altres? i, la més important
4) he estat capaç de realitzar-me a mi mateix sense trair les tres anteriors?

Penso que si som capaços de respondre afirmativament a aquestes 4 preguntes, ens podrem donar per satisfets.

Raimon a l'Olympia o la bellesa dels mots

2006-10-21T22:35:00.000+02:00

L’altre dia vaig comprar-me el doble CD d’en Raimon amb els dos recitats a l’Olympia de París (1966 i 2006). Sobra dir que el recomano especialment.

En Raimon sempre m’ha fascinat. El compromís, la profunditat dels missatges, les cançons de lluita, la sensibilitat de les cançons d’amor... Potser és que la figura del músic-autor que ell tot sol, amb les úniques armes de la seva veu i els acords despullats d’una guitarra, és capaç d’omplir un teatre i fer posar la pell de gallina a l’auditori sempre m’ha fascinat.

Una cosa que envejo d’en Raimon és la capacitat de transmetre allò que sent. De vegades penso que m’agradaria tenir aquesta capacitat de dir les coses, amb les paraules encertades. Per això, l’altre dia, repassant els recitals vaig escoltar dues cançons que feia temps que no escoltava i que reflecteixen molt bé sentiments i pensaments que em vénen al cap aquests dies, tant a nivell personal com de l’actualitat que ens envolta.

Aquí els teniu. Per a aquells que conegueu en Raimon, no us descobreixo res. Per a aquells o aquelles o aquella que no, espero que amb la tria us pugui transmetre, per boca del poeta, allò que penso i sento.

Cantarem la vida

Cantarem la vida,

cantarem la nostra vida

de poble que no vol morir.

Lluitarem amb forca,

lluitarem amb tota la força

per l’única possible,

perseguida, vida nostra.

I guanyarem l’esperança,

sí, pujarem al camp de l’esperança,

temps i temps negada,

arrancada i trencada.

Sí, guanyarem l’esperança,

l’esperança de viure

lliures i en pau.

Cantarem la vida,

cantarem la nostra vida

de poble que no vol morir.

Cantarem.

L’única seguretat

L’única seguretat,

l’arrelament dels meus dubtes,

ve potent quan tu te’n vas,

tant si t’ho creus com si dubtes.

Content tornaria a ser

el xiquet que va jugant,

absent, pel mig del carrer,

d’aquell meu carrer d’abans.

Carrer on jugàvem tots,

els més menuts i els més grans,

carrer de terra i de pols,

que així era el carrer Blanc.

Tinc necessitat d’amor,

cada dia al meu costat,

de saber que tu em fas cas

i que no et perdré cantant.

Que el treball quotidià

de trobar unes paraules

que diguen exacte i clar

el que jo sent junt amb altres,

no vull que em puga trencar

el goig d’haver-te trobat

un dia ja fa molts anys

a la ciutat bruta i plana.

Octubre em porta records

que si estic sol em fan mal:

el temps rosega constant

els millors anhels del cor.

Com sempre que vas al lloc

on et varen fer possible,

jo t’escric una cançó

que és, potser, incomprensible.

L’única seguretat,

l’arrelament dels meus dubtes,

ve potent quan tu te’n vas,

tant si t’ho creus com si dubtes.

Se'ns pixen a la cara i ens diuen que plou

2006-09-23T22:02:00.000+02:00

Després de mesos d’inactivitat, tenia ganes de tornar altre cop a compartir algunes reflexions amb aquells que vulgueu llegir-les. La veritat és que m’ha costat força. No perquè no hagi hagut moviment ni “pollastres” varis i diversos, sinó perquè des de ja fa temps tinc una sensació estranya. I és aquesta sensació la que m’ha mogut a tornar altre cop a actualitzar aquest bloc. Intentaré explicar-me.

Un cop finalitzat el drama col·lectiu que ha suposat la gestació i el part de l’estatut del principat, s’ha constatat que la criatura ens ha sortit, com a mínim, justeta. Això no ens ve de nou. Ja ho sabíem. Els que vam votar que no i també la majoria dels que van votar que sí. Fins i tot els abstencionistes. Aquests dies tan sols hem tingut la prova del nou; aeroports, immigració, finançament, trens, ... cal continuar? Precisament tot allò en què Esquerra va quedar sola mentre a la resta els impedien caminar els pantalons que portaven fins als turmells. Aquests dies ens han donat la victòria moral. És aquí on ve la meva indignació, som un poble de victòries morals.

Un cop vaig veure una fotografia antiga d’una pintada en una paret. Hi deia: “se’ns pixen a la cara i ens diuen que plou”. És així com em sento com a col·lectivitat, com poble, i el més greu és que la “pluja” que ens ve de ponent troba còmplices i aliats en suposades files amigues. Aquest és el drama més gran d’aquest país. Que l’enemic et vulgui mort forma part del joc, és així, però que “l’amic” vengui el seu poble per 30 monedes d’or només té un nom: col·laboracionisme.

I no voldria que semblés que torno altre cop al “tema estatut”, no. Això ja ha passat i cal gestionar el dia a dia per tal que les persones d’aquest país visquin una mica millor. Però aquí està l’altre drama, quan t’adones que tot segueix igual. Altre cop Lampedusa: ho hem canviat tot perquè tot romangui igual: ni aeroports, ni competències en immigració, ni en exteriors, ni en trens, ni... els poders fàctics aliats en defensa dels seus interessos de classe, per enèsima vegada.

I és aquí on apel·lo, ja no a un esperit independentista que puguem tenir uns quants, sinó al suposat sentit comú que hem de tenir tots. Fa temps hi va haver una campanya molt encertada: “la feina mal feta no té futur”. Doncs que s’ho comencin a aplicar. A qualsevol país d’Europa, nyaps com els de l’aeroport o la RENFE farien caure la cara de vergonya al responsables de la cosa pública. Aquí, bunyols com aquests serveixen perquè la dreta regionalista gaudeixi de 20 anys més de discurs.

Són aquests els que ens han de donar lliçons de gestió? Són aquests els que ens volen fer passar per ineptes? Els qui haurien estat escarnits en qualsevol país del món per inútils? Obrim els ulls i potser ens adonarem que la pluja que ens cau el damunt no és precisament aigua.

Et sua el bigoti, Mas?

2006-03-08T11:19:00.000+01:00

Aquest dies hem assistit a una bona dosi de don Artur, i sembla que cada dia que passa el president de la federació regionalista està una mica més nerviós. Dilluns, li suava el bigoti de valent a ca la Terribas; dimarts va perdre, literalment, els papers a can Bassas.

Centrant-nos en l’interessant cara a cara radiofònic, don Artur va desplegar les seves habilitats al més pur estil de tertulià de “Crónicas Marcianas”o “El diario de Patricia”; el clímax va arribar amb el llançament del paper signat en blanc davant la mirada estupefacte d’en Bassas, que feia cara d’esperar alguna declaració de l’estil “sí, me’n vaig anar al llit amb el president espanyol i espero un fill seu”. Tot plegat lamentable. Només va faltar un intervenció d’en Duran a través del telèfon d’al·ludits.

Desconec l’autoria del numeret del paper, però porta segell Madí. De fet, el portaveu regionalista sempre s’ha mogut bé entre papers. Don Artur últimament no l’encerta, i la imatge que ofereix és de nerviosisme i esgotament. Joan Puigcercós ho va tenir força senzill tot i, a diferència d’altres vegades, no estar especialment brillant. La perplexitat del secretari general d’ERC era evident, pensava que anava a un cara a cara sobre continguts de l’estatut i els Madí boys van muntar el circ de Torrebruno. A la tropa sociovergent li farà molta gràcia, llàstima que, un cop més, s’hagin rigut dels ciutadans d’aquest país.

Les antenes de Bono

2006-02-24T23:49:00.000+01:00

Cada dia estic més preocupat pel Sr. Bono. Les sospites que fa temps no ens deixen dormir s’estan confirmant, el ministre de la guerra espanyol pateix un trauma infantil i ara, en plena maduresa comença a mostrar els greus símptomes derivats del mal tràngol infantil. Segons sembla, de petit, el pare falangista no li va regalar el fort de “Comansi” que tots els company de classe tenien.

El fet de no poder escenificar les mítiques batalles entre indis i vaquers, sent-ne ell el principal protagonista, el va portar a prometre’s a si mateix que, de gran, tindria el seu propi fort, amb els seus propis soldats, amb els seus canons i, sobretot, amb la seva bandera. Perquè, què és un fort sense una bandera?

Només així s’entén la fixació malaltissa del ministre espanyol per la construcció bèl·lica barcelonina que tants nefastos records porta a la ciutat: símbol de repressió borbònica, punt de bombardeig de la ciutat a principis de segle XX, presó i afusellament del President Companys, ...

Que el ministre de guerra tingui un trauma pre-adolescent es pot entendre, per això hi ha el tractament mèdic, però aquí hi ha una cosa que se m’escapa: les antenes. Sí, antenes; i és que el senyor Ministre exigeix la permanència del destacament militar al fort dels seus somnis per tal de custodiar les antenes que hi ha al terrat. Si al final encara tindran raó els defensors de la teoria de la conspiració: el ministre de la guerra és d’un altre planeta i es comunica amb els seus des de Montjuïc. Ara només falta que la cabra de “la legión” sigui en realitat la reencarnació de Millan Astray per començar a quadrar el cercle.

Independentisme madur

2006-02-21T19:35:00.000+01:00

Que no ens enganyin ni CiU, ni PSC, ni molt mens ICV (si és que encara enganyen algú). La manifestació de dissabte no era ni en favor de l’estatut, com diuen uns, ni contra el PP, com diuen altres. La mobilització massiva es va fer sota un lema molt clar: “Som una nació i tenim el dret de decidir”.

És curiós els efectes que aquestes simples i clares paraules generen en uns i altres. En els d’aquí els fa veure que la gent no s’empassa el preàmbul amputat que ens han portat com a botí després de deixar bous i esquelles en una batalla que mai van voler lliurar. En els d’allà, els delata la seva façana de pura estètica progressista, on la defensa dels drets dels pobles és directament proporcional a la distància que es trobin de la caseta a la Cerdanya. Allò que val per al Tibet, el Sàhara o Palestina, no val per als Països Catalans.

Però hi ha una cosa que ja saben, i que només ha dit el Doberman Acebes: avui hi ha més independentistes que fa dos anys. Segurament sí. Però més important que això, encara: aquests independentistes ens ham posat a caminar i ja no ens aturaran.

Avui podem dir que l’independentisme català assolit la seva maduresa, no només és capaç de posar-se a l’alçada de les grans mobilitzacions, sinó que ha aconseguit una transversalitat i normalitat notables que l’han de portar a la victòria del consens social. Després del 18 de febrer, s’ha aconseguit canviar d’escenari, la qüestió ja no està en si ens cal o no un estatut, sinó que hem avançat un pas més enllà: abans fins i tot del seu naixement, àmplies capes de la societat perceben que resulta insuficient per al ple desenvolupament social i nacional del país.

Durant la transició el gran consens social va girar entorn a la necessitat d’instaurar un règim democràtic i d’aconseguir una descentralització autonòmica. Al 2006 el nou consens social evidencia l’existència d’un dèficit fiscal asfixiant que cal corregir. El proper, irremediablement haurà de posar sobre la taula el dret a decidir. Actes com el de dissabte serveixen per prendre la temperatura a la societat, i pel que sembla, això es mou.

Èxit rotund

2006-02-21T19:33:00.000+01:00

Després d’assistir a la manifestació de dissabte, i pres per les emocions que allà vam viure, de seguida em va venir al cap escriure alguna cosa al respecte. Com haureu vist, no ha estat així. He preferit deixar passar un parell de dies per extreure algunes conclusions una mica més reposades. Aquí us deixo algunes reflexions:

1. Èxit rotund. En tots els sentits la manifestació va ser un èxit. Independentment del ball de xifres, podem dir que l’organització va assolir un volum de mobilització de primera divisió, al l’alçada de les grans mobilitzacions dels darrers temps (Ernest Lluch, guerra d’Iraq, ...) Personalment, opino que si a la manifestació per la mort d’Ernest Lluch hi havia un milió de persones, dissabte també. Llegiu l’article d’en Salvador Cot a l’Avui amb títol “pocavergonya”.

2. De qui ha estat aquest èxit? Evidentment, no es pot patrimonialitzar en ningú en concret, però crec que cal dir les coses clares i acceptar-les com són. ERC ha fet una aposta ferma i decidida per aquesta manifestació. El partit independentista s’ha abocat de manera especial en una mobilització sense precedents. De fet, els 300 autocars d’arreu del país no són una casualitat; com tampoc ho és la forta difusió, malgrat les dificultats dels mitjans. Per tant ERC ha contribuït de manera decisiva en l’èxit rotund de l’esdeveniment.

3. La qüestió no és tant el pre, sinó el post. Hi ha qui vol acusar ERC d’intentar capitalitzar els resultats que es puguin generar a partir de la demostració de força de dissabte. I jo em pregunto, és això dolent? Tenint en compte l’esforç fet per ERC abans i durant la manifestació, està tant legitimada com qualsevol altre organització de la plataforma organitzadora. Però és més, crec que és necessari que ERC capitalitzi l’embrenzida i el nervi que s’han generat.

No ens podem permetre que la veu del milió de persones que ahir cridava “som una nació i tenim el dret de decidir” quedi apagada per sempre. ERC és, ara per ara, l’única eina amb una incidència prou forta com per recollir aquesta flama. Algú es pensa que sense les sigles d’ERC al darrere, la manifestació de dissabte hauria provocat el pànic entre la resta de la classe política catalana?

Tenim un precedent clar. Algú dubte de qui hi havia darrere dels missatges cridant a la mobilització contra la guerra d’Iraq? Vol dir que tots els qui hi vam participar ens sentim identificats amb el PSOE? No pas! Però en aquells moments, el socialisme espanyol era l’única eina amb una incidència prou determinant per fer caure aquell estat de coses. Algú creu que si el PSOE no hagués canalitzat tot aquell moviment, el PP hauria reconsiderat la seva postura?

Es poden entendre certes reticències per part de certes entitats més o menys puristes, però cal no oblidar com funcionen les coses. Cal una diversitat de pensament, però una unitat d’acció. Cal avançar cap a la maduresa política suficient que permeti, per fi, canviar l’estat de les coses al nostre país. Ara, ens toca a nosaltres.

Hit and run

2006-02-03T23:10:00.000+01:00

L’anglès es caracteritza per comptar amb un bon grapat de frases que, per la seva directa simplicitat, defineixen perfectament un fet o una situació que, altrament, caldria explicar amb moltes més paraules. En aquest cas, el títol d’avui defineix a la perfecció l’operació CiU. Crec que Mas i la seva cort personal s’ho han jugat tot a una mà.

L’aposta de CiU consisteix en això, en un “hit and run”, i el tempo de la jugada és la clau del seu èxit o del fracàs més absolut. M’explico. El clan del culte al líder, capitanejats per David Madí han posat tot l’actiu en una jugada que només pot tenir èxit si es gestiona en un breu període de temps. La sorpresa que el pacte de la vergonya va causar entre la classe política i els mitjans del país va deixar tothom descol·locat. Tot i això, era possible endevindar certes reaccions: el PSC no podia fer res més que beneir l’acord, i fent-ho, CiU s’assegurava el vot afirmatiu d’ICV –que encara no ha trencat el cordó umbilical amb els germans grans-.

CiU comptava amb què el factor sorpresa provocaria que la classe política catalana entrés en un estat de pànic en pensar que podien desaparèixer de la foto final, i que per evitar-ho se sumarien a l’acord per preservar els seus interessos de partit. Ara, la peça a batre era ERC. La qüestió estava en imprimir una forta pressió sobre l’independentisme per tal que la seva inexperiència en el camp de l’alta política d’estat, provoqués el pànic entre els seus dirigents. Si queia ERC, el pla sortia rodó.

Problema: ERC no cau. Què cal fer? Augmentar la pressió. Però aquí CiU té un “petit problema”: el temps. CiU sap que ha fet un mal negoci, i per vendre’l ha d’aprofitar la post-commoció de la societat i el moment de confusió generat. Sense temps per tal que experts economistes puguin oferir previsions sobre el finançament, i sense temps per tal que els sectors crítics amb el pacte –que no disposen de mitjans de comunicació- puguin exposar els seus arguments,CiU té més possibilitats de vendre la moto.

I aquí ve quan ERC ha de jugar les seves cartes de manera intel·ligent. I ho està fent. L’escenari ideal per a CiU és una Esquerra emprenyada que trenca govern i precipita els esdeveniments. Si això passa, podem tenir eleccions a finals de primavera i s’obren les portes a una victòria de Mas. Com més temps passi abans no es convoquin noves eleccions més complicat ho tindrà CiU per mantenir la mentida. Aquest pacte és una fruita massa madura i comença a podrir-se de pressa. Massa depressa. Fins al punt que se’ls pot acabar podrint a les mans. Se n’han adonat, i el PSC també. I els fa por, molta por, perquè poden començar a caure les caretes i les mentides.

Ara més que mai ERC ha de continuar amb l’estratègia traçada: continuar amb la negociació a Madrid –que no servirà per millorar el text, però sí per fer visibles les seves mancances- i aguantar al govern fins que algú tingui el valor de convocar eleccions. Temps. Diuen que el temps acaba donant o treient la raó, i no sé si recordeu la constitució europea. Us sona?

I ara, què hem de fer?

2006-01-26T18:56:00.000+01:00

Abans d’entrar en matèria hauríem de comentar l’ensabonada que ahir, TV3, la seva –ara hauríem de preguntar-nos, de qui?- va brindar al flamant líder de l’oposició, Artur Mas. Podem constatar com els resultats del pacte amb el PSOE no s’han fet esperar gaire; de primer plat, entrevista en prime time guarnida amb “venuda de moto” i salsa “atac directe a ERC”. Com a primer plat no ha estat gens malament: en dos dies ja ha pogut entrar a totes les llars catalanes, i si a més tenim en compte que el plat el servia un Masdeu amb poc caràcter, la cosa no podia sortir més rodona.

Però jo em pregunto: tan venut està el PSC? Tan poca autoestima tenen? Que de partit independent -recordeu allò dels dos NIF?- no en tenen res ja ho sabíem. Que simplement són la federació catalana del PSOE, també. Però que tinguessin tan poca dinitat… No sé què en penseu de tot plegat, però el paper dels socialistes catalans al tram final de l’estatut, i amb ells el President, ha estat ben galdós. Però pel que sembla, no en tenen prou amb l’embeinada de la foto Mas-ZP, que ara li munten un circ a l’Artur molt abans que li haguem pogut veure el bigoti al President. Maragall, on ets?

Bé, i és que aquí podem tenir el segon plat: cap de President de la Generalitat en safata de plata, acabat de sortir de la cuina de l’aparell. És evident que Maragall incomoda –a Nicaragua i a Ferraz- i que és una autèntica nosa per a l’oasi daurat de la socio-convergència. Per a CiU, el millor candidat del PSC en aquests moments és un Maragall devaluat i desaparegut com l’actual: fácil de batre. I per al PSOE, que ja ha renunciat a governar Catalunya a canvi de mantenir-se a l’Estat i de tocar cuixa als municipis del principat, un Maragall derrotat en unes eleccions és un cadáver polític. Jugada perfecta per als protagonistes de les rebaixes del cap de setmana: via lliure per a una llarga lluna de mel.

Però, i les postres? És aquí on entrem en matèria. Sota el meu punt de vista les postres són el pastís de noces. Ingredients? trinxat d’ERC i govern de la Generalitat. Els actuals dirigents de CiU –Madi, Pujol, Homs, ...- s’estan comportant com uns autèntics adol·lescents malcriats fills de papà i l’únic que anel·len és tornar la jugada a ERC, pr “haver-los pres allò que era seu” –oi Marta?- i si pel camí cal vendre el país, es ven.

És aquí quan ERC ha de jugar les seves cartes. Que el pacte –mai escrit- a Madrid s’ha acabat és més que evident. Però, què hem de fer amb el pacte del Tinell? Ara més que mai cal defensar-lo. M’explico: ERC no pot abandonar el Govern de la Generalitat. Que el pacte per un govern catalanista i d’esquerres podia tenir els seus defectes és evident, però suposa un revulsiu en polítiques socials que amb CiU no hauríem somiat mai. Només cal donar un cop d’ull a la inversió d’enguany en ensenyament, o a la bona tasca de Benestar i Família –llei de dependència, llei de serveis socials-.

Trencar el pacte seria premiar els traïdors amb el trofeu més preuat. CiU ha dissenyat aquesta estratègia amb un únic objectiu: el pastís de noces. Abandonar ara, seria legitimar la seva traïció i, a sobre, aplaudir-los la gràcia. Ara més que mai, ERC ha de desenvolupar el seu programa social –i també nacional- que preveia el pacte, que bona falta fa després de 23 anys de governs de dretes. I si algú se sent incòmode al Govern per les discrepàcies en l’estatut, doncs que convoqui eleccions i que siguin els ciutadans qui valorin com ha actuat cadascú aquests darrers dos anys. Potser ens emportem una sorpresa.

Ibarra apadrina l'estatut de CiU

2006-01-23T18:48:00.000+01:00

Segons informa l'AVUI, el president extremeny, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, ha dit avui que està "francament content" amb el resultat de l'acord entre el Govern i CiU sobre l'Estatut de Catalunya "perquè els nacionalistes han perdut", ja que no han aconseguit cap de "les coses diferencials que van plantejar".

En declaracions a EFE, Ibarra va destacar que queda clar que només hi ha una nació: l'espanyola, "la resta són nacionalitats o regions", mentre que en finançament tampoc s'ha aconseguit un sistema bilateral, al marge de la LOFCA, "on ells cobraven tots els impostos".

I ara, un apludiment als audaços negociadors de CiU, sempre atents per recollir les engrunes.

Traïció consumada

2006-01-23T17:52:00.000+01:00

El país venut en una reunió de 7 hores. Mai s’havia renunciat a tant en tan poc. CiU no ens ha decebut i ha acabat jugant el paper de dreta regionalista còmplice amb els botxins de la proposta d’Estatut aprovada al Parlament català. Igual que la Lliga en el seu moment respecte de la llei de contractes de conreu, han venut el país i la seva gent a canvi dels seus privilegis de classe.

On són els suposats cops de puny a la taula d’en Felip Puig? On és la suposada tenacitat negociadora de Quico Homs? On és la suposada fermesa del Pujol a l’ombra? Ara ha quedat molt clar on són: són als consells d’administració de Repsol i Acesa; són al despatx professional de Roca i Junyent; al futur ministeri de Duran Lleida; al proper pacte de la socio-convergència per retornar Catalunya a l’oasi d’on no volien que hagués sortit mai. Que et traeixi l’enemic entra dins del joc, però que siguin “els teus” qui et venen ...

Però compte, que aquí no només hi ha una renúncia nacional. Aquí hi ha un retrocés social encobert, doncs el sinistre Duran ja s’ha encarregat de pactar la retallada d’aquells “detalls” molestos per a la parròquia unionista que s’incorporaven al capítol de drets i deures: igualtat de gènere, avortament, laïcitat en l’ensenyament, eutanàsia, ... i què en diuen d’això els "progues" del PSC i els pijo-progres d’ICV-EUiA?

Millor no ho podrien haver fet. Compten amb la benedició dels demòcrates Bono i Ibarra, i fins i tot el PPC està estudiant sumar-se a l’acord. Si a això li afegim que els tomàquets de debò han qualificat l’acord com a “estupendu” ens surt una mutilació digna del mateix Hannibal Lecter.

Per fi han caigut les màscares. Ara ja sabem de quin peu calça cadascú. Vist l’espectacle lamentable d’aquests dies, només ens queda un reducte de dignitat i coherència: ERC.

Adéu a un mite

2006-01-20T23:16:00.000+01:00

La veu de Wilson Pickett (1941-2006) s'ha apagat avui per sempre. Una aturada cardíaca s'ha endut un dels mites del Soul. Nascut a Alabama, en una família humil, va començar a cantar de ben petit en els cors de l'eslésia baptista; però va ser l'any 1965 quan va aconseguir el seu primer gran èxit amb "in the midnight hour" composada conjuntament amb Steve Cropper de Booker T & the MG's, l'ànima del so de la mítica Stax -companyia que, a diferència d'Atlantic va aconseguir projectar la carrera de Pickett-. Més tard vindrien les mítiques "mustang Sally" o "land of 1000 dances".

La seva potent veu trencada i el seu estil provinent del gospel més profund de l'Amèrica negra, el van convertir en un dels més grans de la història de la música negra, juntament amb figures de la vàlua d'Otis Redding, Sam Cooke o Eddie Floyd.

Tanmateix, no l'hem perdut per sempre. Romandrà viu ens les seves gravacions. Bon moment per a descobrir-les o per repassar-les.

"Coros y danzas"

2006-01-11T22:48:00.000+01:00

Amb aquest simpàtic nom es va batejar la no tant simpàtica sectorial de la Sección Femenina de la Falange, que tenia com a objectiu, la “monumental tarea de recolección de las danzas y las canciones folklóricas españolas”. Això és el primer que m’ha vingut al cap quan el president del Consell General del Poder Judicial, Francisco José Hernando, ha comparat avui aprendre català amb aprendre sevillanes.

Resulta alarmant que una persona amb les responsabilitats del Sr. Hernando –al qual se li pressuposa un mínim de competència intel·lectual en ocupar el càrrec que ostenta- pugui caure en una bajanada de proporcions tant majúscules. I no perquè les sevillanes no mereixin un respecte com a expressió cultural d’un poble, sinó per la bilis pròpia de tribalisme cavernari que destil·len les seves paraules.

Amb declaracions com aquestes es fa més evident que mai la imperiosa necessitat de comptar amb un poder judicial propi per al principat, tal i com es recull en el projecte d’Estatut. Deu ser que el càrrec que ocupa el Sr. Hernando el manté a les altures, desconnectat de la realitat quotidiana; però els que, per un motiu o un altre, hem de freqüentar l’àmbit judicial podem donar fer de la marginalitat a la que se sotmet la llengua catalana i els seus parlants.

Lamentablement, amb declaracions com aquestes es fan més evidents que mai les paraules de Joan Fuster sobre la llengua: "ens la volen reduir al reducte folklòric". Welcome to Spain! Paella, toros y olé!

Paternalisme neocolonial

2006-01-08T18:10:00.000+01:00

Fa uns dies, Evo Morales, el nou president electe de Bolívia –el país més pobre d’Amèrica- visitava l’estat espanyol. Morales, home senzill, prové del sindicalisme i la lluita indigenista. D’ètnia Aymara, antic pastor de llames i recol·lector de coca, s’ha guanyat la confiança del seu poble a base de treball i un discurs clar.

Morales ja va avisar, en guanyar les eleccions, que aplicaria el seu programa electoral respecte dels recursos energètics; això és, la seva nacionalització. En sentir aquesta paraula, les grans transnacionals espanyoles han corregut, esparverades, a defensar els seus interessos econòmics. I és que l’estat espanyol és el principal inversor estranger al país, i Repsol-YPF el seu cap visible. A tots els consells d’administració els ha faltat temps per convidar Morales a dinar per, textualment, “explicar-li allò que no sap”.

Aquests dies hem pogut observar una mostra impagable de paternalisme neocolonial espanyol, exemplificats en els comentaris a la vestimenta de Morales, al seu origen indígena, al seu passar camperol, ... Esperem i desitgem que el nou president de Bolívia no caigui en la mateixa superficialitat dels qui, durant 500 anys han mantingut l’espoli del recursos naturals del seu país. Com ell mateix va dir, “Bolívia necessita socis, no amos”.

Fressa de sabres

2006-01-07T19:20:00.000+01:00

No podíem començar millor l’any! l’Espanya eterna i cavernària no se’n podia estar de dir el que pensa del procés sobiranista endegat al principat de Catalunya. En plena celebració de la pasqua militar –còctel caspós on es barregen les essències del bo i millor de l’estat: exèrcit, monarquia borbònica i bisbes- el cap de la força terrestre de l’exèrcit espanyol, el tinent general José Mena Aguado, ha advertit als catalans contra qualsevol intent de progrés social i/o nacional.

Al més pur estil de sheriff, ha amenaçat en l’aplicació unilateral de l’article 8 de la constitució espanyola, aquell tant democràtic que encomana a l’exèrcit el garantir la unitat indivisible de l’estat. I és que en el fons, sembla que aquella famosa “fressa de sabres”, que tant va condicionar els primers anys de la transició, no ha quedat enterrada, sinó que roman encara viva en els cors d’elements com el citat tinent general. El pitjor de tot, però, és que ha pogut sobreviure 30 anys en letargia gràcies als esforços dels seus màxims valedors, el Partit Popular, que tot just avui justificava les amenaçants i violentes declaracions del militar espanyol, qualificant-les de reacció normal si tenim en compte el clima polític que generem els catalans.

Quina barra! Si una proposta 100% democràtica, elaborada i presentada per vies legals i pacífiques i recolzada pel 90% del parlament català, aixeca reaccions feixistes, autoritàries i violentes, qui té el problema no som els catalans.

Ara només queda preguntar-nos què hi fem a Espanya.

Presentació

2006-01-07T10:53:00.000+01:00

Bé, avui 7 de gener comença la vida d’aquest nou bloc. Un més que s’afegeix a la llarga llista de pàgines que, amb major o menor fortuna, pretenen donar una visió personal de l’actualitat que ens envolta. I neix, precisament, el dia que el diari Avui informa, sota el títol “Una passejada per la 'blogosfera' política” de l’espectacular augment que han experimentat aquests diaris on line. Especialment els polítics.

Vol dir això que aquest és un bloc polític? Doncs sí i no. Com anireu veient –si l’aneu seguint- l’actualitat política hi jugarà un paper central. La gestió de la cosa pública forma part de la nostra vida, ho vulguem o no, i més en el moment històric que ens trobem. Però alhora, voldria que aquest bloc anés una mica més enllà i pogués recollir altres aspectes quotidians igualment importants: música, lectura, ...

Bé doncs, gràcies per haver llegit fins aquí i espero retrobar-te ben aviat!!