Qui sóc?

Avui torno a escriure després d'un bon grapat de dies sense fer-ho. Ho faig arrel d'un post que he llegit al bloc de la Marta i que m'ha portat a deixar-hi un cometari. El post en concret, ve a plantejar-se el dubte existencial que tots tenim alguna vegada a la vida: com sóc? Sóc qui volia ser o la vida m'ha portat a ser allò que mai hagués pensat que seria? En definitiva, qui sóc? i m'agrada ser així?

Tot i que la reflexió interior pot ser profunda i, evidentment, cadascú té la seva, personalment penso que de pors en tenim tots i qui ho negui menteix. Jo no en sóc una excepció i sovint m'aturo i reflexiono sobre la meva vida: on vaig, què faig i si això m'omple o no.

La Marta es planteja l'anàlisi de la seva vida, el qui és, en termes de comparació amb el passat, és a dir, amb qui pensava que volia ser. "Sóc ara, com jo volia ser quan era petita?". Crec que aquest criteri de mesura pot ser vàlid: la infantesa comporta un alt grau d'innocència i utopisme, de bones intencions i d'alts ideals. Però precisament per això, aquesta vara de mesurar ens pot conduir a frustracions si l'apliquem sense cap mena d'adaptació a la vida adulta.

Ens anem fent i construint dia a dia, nit a nit, pas a pas, caiguda a caiguda, cop a cop, plor a plor i, per què no, somriure en somriure, alegria en alegria i alçant-nos després de cada caiguda. Per això, amb els anys vas agafant certa perspectiva a les coses.

Som com pensàvem que seríem? doncs és difícil de dir... amb els anys vas canviant la percepció de tu mateix, se't plantegen nous reptes i la vida et depara noves fites i noves circumstàncies et rodegen i t'influencien en la teva manera de ser i pensar. Sense deixar de ser tu mateix, i sense trair allò que ets, la tava manera d'afrontar les situacions i de valorar i jutjar el que et rodeja canvia. No necessàriament a pitjor, sinó, simplment des d'una altra òptica.

Per això, sempre he pensat que cal tenir una base sòlida que, en un moment determinat quan tenim la necessitat d'aturar-nos i reflexionar sobre nosaltres mateixos, ens permeti despullar-nos d'aquesta capa que ens condiciona (entorn, societat, estrès, prejudicis, ...) que en el fons és la nostra façana externa i ens permeti veure'ns tal com som.

Aquesta "base" que deia, crec que no són més que les nostres arrels, els nostres valors, els nostres alts ideals, allò que estimem i que ens han trasmès de petits, allò que ens mou i ens fa ser com som. Aquells anclatges als quals podem recórrer i als quals ens podem agafar per retrobar-nos a nosaltres mateixos quan estem perduts.

Perquè al cap de vall sempre he pesat que allò que compta, allò que portem a les alforges de la vida i que és l'únic que ens quedarà quan arribi el moment de tancar la paradeta i apagar els llums i vulguem fer balanç de la nosatra vida és fer-nos quatre preguntes:

1) he estat bona persona?
2) he construït alguna cosa?
3) he aportat alguna cosa als altres? i, la més important
4) he estat capaç de realitzar-me a mi mateix sense trair les tres anteriors?

Penso que si som capaços de respondre afirmativament a aquestes 4 preguntes, ens podrem donar per satisfets.

Raimon a l'Olympia o la bellesa dels mots

L’altre dia vaig comprar-me el doble CD d’en Raimon amb els dos recitats a l’Olympia de París (1966 i 2006). Sobra dir que el recomano especialment.

En Raimon sempre m’ha fascinat. El compromís, la profunditat dels missatges, les cançons de lluita, la sensibilitat de les cançons d’amor... Potser és que la figura del músic-autor que ell tot sol, amb les úniques armes de la seva veu i els acords despullats d’una guitarra, és capaç d’omplir un teatre i fer posar la pell de gallina a l’auditori sempre m’ha fascinat.

Una cosa que envejo d’en Raimon és la capacitat de transmetre allò que sent. De vegades penso que m’agradaria tenir aquesta capacitat de dir les coses, amb les paraules encertades. Per això, l’altre dia, repassant els recitals vaig escoltar dues cançons que feia temps que no escoltava i que reflecteixen molt bé sentiments i pensaments que em vénen al cap aquests dies, tant a nivell personal com de l’actualitat que ens envolta.

Aquí els teniu. Per a aquells que conegueu en Raimon, no us descobreixo res. Per a aquells o aquelles o aquella que no, espero que amb la tria us pugui transmetre, per boca del poeta, allò que penso i sento.


Cantarem la vida

Cantarem la vida,

cantarem la nostra vida

de poble que no vol morir.

Lluitarem amb forca,

lluitarem amb tota la força

per l’única possible,

perseguida, vida nostra.

I guanyarem l’esperança,

sí, pujarem al camp de l’esperança,

temps i temps negada,

arrancada i trencada.

Sí, guanyarem l’esperança,

l’esperança de viure

lliures i en pau.

Cantarem la vida,

cantarem la nostra vida

de poble que no vol morir.

Cantarem.


L’única seguretat

L’única seguretat,

l’arrelament dels meus dubtes,

ve potent quan tu te’n vas,

tant si t’ho creus com si dubtes.

Content tornaria a ser

el xiquet que va jugant,

absent, pel mig del carrer,

d’aquell meu carrer d’abans.

Carrer on jugàvem tots,

els més menuts i els més grans,

carrer de terra i de pols,

que així era el carrer Blanc.

Tinc necessitat d’amor,

cada dia al meu costat,

de saber que tu em fas cas

i que no et perdré cantant.

Que el treball quotidià

de trobar unes paraules

que diguen exacte i clar

el que jo sent junt amb altres,

no vull que em puga trencar

el goig d’haver-te trobat

un dia ja fa molts anys

a la ciutat bruta i plana.

Octubre em porta records

que si estic sol em fan mal:

el temps rosega constant

els millors anhels del cor.

Com sempre que vas al lloc

on et varen fer possible,

jo t’escric una cançó

que és, potser, incomprensible.

L’única seguretat,

l’arrelament dels meus dubtes,

ve potent quan tu te’n vas,

tant si t’ho creus com si dubtes.

Se'ns pixen a la cara i ens diuen que plou

Després de mesos d’inactivitat, tenia ganes de tornar altre cop a compartir algunes reflexions amb aquells que vulgueu llegir-les. La veritat és que m’ha costat força. No perquè no hagi hagut moviment ni “pollastres” varis i diversos, sinó perquè des de ja fa temps tinc una sensació estranya. I és aquesta sensació la que m’ha mogut a tornar altre cop a actualitzar aquest bloc. Intentaré explicar-me.

Un cop finalitzat el drama col·lectiu que ha suposat la gestació i el part de l’estatut del principat, s’ha constatat que la criatura ens ha sortit, com a mínim, justeta. Això no ens ve de nou. Ja ho sabíem. Els que vam votar que no i també la majoria dels que van votar que sí. Fins i tot els abstencionistes. Aquests dies tan sols hem tingut la prova del nou; aeroports, immigració, finançament, trens, ... cal continuar? Precisament tot allò en què Esquerra va quedar sola mentre a la resta els impedien caminar els pantalons que portaven fins als turmells. Aquests dies ens han donat la victòria moral. És aquí on ve la meva indignació, som un poble de victòries morals.

Un cop vaig veure una fotografia antiga d’una pintada en una paret. Hi deia: “se’ns pixen a la cara i ens diuen que plou”. És així com em sento com a col·lectivitat, com poble, i el més greu és que la “pluja” que ens ve de ponent troba còmplices i aliats en suposades files amigues. Aquest és el drama més gran d’aquest país. Que l’enemic et vulgui mort forma part del joc, és així, però que “l’amic” vengui el seu poble per 30 monedes d’or només té un nom: col·laboracionisme.

I no voldria que semblés que torno altre cop al “tema estatut”, no. Això ja ha passat i cal gestionar el dia a dia per tal que les persones d’aquest país visquin una mica millor. Però aquí està l’altre drama, quan t’adones que tot segueix igual. Altre cop Lampedusa: ho hem canviat tot perquè tot romangui igual: ni aeroports, ni competències en immigració, ni en exteriors, ni en trens, ni... els poders fàctics aliats en defensa dels seus interessos de classe, per enèsima vegada.

I és aquí on apel·lo, ja no a un esperit independentista que puguem tenir uns quants, sinó al suposat sentit comú que hem de tenir tots. Fa temps hi va haver una campanya molt encertada: “la feina mal feta no té futur”. Doncs que s’ho comencin a aplicar. A qualsevol país d’Europa, nyaps com els de l’aeroport o la RENFE farien caure la cara de vergonya al responsables de la cosa pública. Aquí, bunyols com aquests serveixen perquè la dreta regionalista gaudeixi de 20 anys més de discurs.

Són aquests els que ens han de donar lliçons de gestió? Són aquests els que ens volen fer passar per ineptes? Els qui haurien estat escarnits en qualsevol país del món per inútils? Obrim els ulls i potser ens adonarem que la pluja que ens cau el damunt no és precisament aigua.

Et sua el bigoti, Mas?

Aquest dies hem assistit a una bona dosi de don Artur, i sembla que cada dia que passa el president de la federació regionalista està una mica més nerviós. Dilluns, li suava el bigoti de valent a ca la Terribas; dimarts va perdre, literalment, els papers a can Bassas.

Centrant-nos en l’interessant cara a cara radiofònic, don Artur va desplegar les seves habilitats al més pur estil de tertulià de “Crónicas Marcianas”o “El diario de Patricia”; el clímax va arribar amb el llançament del paper signat en blanc davant la mirada estupefacte d’en Bassas, que feia cara d’esperar alguna declaració de l’estil “sí, me’n vaig anar al llit amb el president espanyol i espero un fill seu”. Tot plegat lamentable. Només va faltar un intervenció d’en Duran a través del telèfon d’al·ludits.

Desconec l’autoria del numeret del paper, però porta segell Madí. De fet, el portaveu regionalista sempre s’ha mogut bé entre papers. Don Artur últimament no l’encerta, i la imatge que ofereix és de nerviosisme i esgotament. Joan Puigcercós ho va tenir força senzill tot i, a diferència d’altres vegades, no estar especialment brillant. La perplexitat del secretari general d’ERC era evident, pensava que anava a un cara a cara sobre continguts de l’estatut i els Madí boys van muntar el circ de Torrebruno. A la tropa sociovergent li farà molta gràcia, llàstima que, un cop més, s’hagin rigut dels ciutadans d’aquest país.

Les antenes de Bono

Cada dia estic més preocupat pel Sr. Bono. Les sospites que fa temps no ens deixen dormir s’estan confirmant, el ministre de la guerra espanyol pateix un trauma infantil i ara, en plena maduresa comença a mostrar els greus símptomes derivats del mal tràngol infantil. Segons sembla, de petit, el pare falangista no li va regalar el fort de “Comansi” que tots els company de classe tenien.

El fet de no poder escenificar les mítiques batalles entre indis i vaquers, sent-ne ell el principal protagonista, el va portar a prometre’s a si mateix que, de gran, tindria el seu propi fort, amb els seus propis soldats, amb els seus canons i, sobretot, amb la seva bandera. Perquè, què és un fort sense una bandera?

Només així s’entén la fixació malaltissa del ministre espanyol per la construcció bèl·lica barcelonina que tants nefastos records porta a la ciutat: símbol de repressió borbònica, punt de bombardeig de la ciutat a principis de segle XX, presó i afusellament del President Companys, ...

Que el ministre de guerra tingui un trauma pre-adolescent es pot entendre, per això hi ha el tractament mèdic, però aquí hi ha una cosa que se m’escapa: les antenes. Sí, antenes; i és que el senyor Ministre exigeix la permanència del destacament militar al fort dels seus somnis per tal de custodiar les antenes que hi ha al terrat. Si al final encara tindran raó els defensors de la teoria de la conspiració: el ministre de la guerra és d’un altre planeta i es comunica amb els seus des de Montjuïc. Ara només falta que la cabra de “la legión” sigui en realitat la reencarnació de Millan Astray per començar a quadrar el cercle.

Independentisme madur

Que no ens enganyin ni CiU, ni PSC, ni molt mens ICV (si és que encara enganyen algú). La manifestació de dissabte no era ni en favor de l’estatut, com diuen uns, ni contra el PP, com diuen altres. La mobilització massiva es va fer sota un lema molt clar: “Som una nació i tenim el dret de decidir”.

És curiós els efectes que aquestes simples i clares paraules generen en uns i altres. En els d’aquí els fa veure que la gent no s’empassa el preàmbul amputat que ens han portat com a botí després de deixar bous i esquelles en una batalla que mai van voler lliurar. En els d’allà, els delata la seva façana de pura estètica progressista, on la defensa dels drets dels pobles és directament proporcional a la distància que es trobin de la caseta a la Cerdanya. Allò que val per al Tibet, el Sàhara o Palestina, no val per als Països Catalans.

Però hi ha una cosa que ja saben, i que només ha dit el Doberman Acebes: avui hi ha més independentistes que fa dos anys. Segurament sí. Però més important que això, encara: aquests independentistes ens ham posat a caminar i ja no ens aturaran.

Avui podem dir que l’independentisme català assolit la seva maduresa, no només és capaç de posar-se a l’alçada de les grans mobilitzacions, sinó que ha aconseguit una transversalitat i normalitat notables que l’han de portar a la victòria del consens social. Després del 18 de febrer, s’ha aconseguit canviar d’escenari, la qüestió ja no està en si ens cal o no un estatut, sinó que hem avançat un pas més enllà: abans fins i tot del seu naixement, àmplies capes de la societat perceben que resulta insuficient per al ple desenvolupament social i nacional del país.

Durant la transició el gran consens social va girar entorn a la necessitat d’instaurar un règim democràtic i d’aconseguir una descentralització autonòmica. Al 2006 el nou consens social evidencia l’existència d’un dèficit fiscal asfixiant que cal corregir. El proper, irremediablement haurà de posar sobre la taula el dret a decidir. Actes com el de dissabte serveixen per prendre la temperatura a la societat, i pel que sembla, això es mou.

Èxit rotund

Després d’assistir a la manifestació de dissabte, i pres per les emocions que allà vam viure, de seguida em va venir al cap escriure alguna cosa al respecte. Com haureu vist, no ha estat així. He preferit deixar passar un parell de dies per extreure algunes conclusions una mica més reposades. Aquí us deixo algunes reflexions:

1. Èxit rotund. En tots els sentits la manifestació va ser un èxit. Independentment del ball de xifres, podem dir que l’organització va assolir un volum de mobilització de primera divisió, al l’alçada de les grans mobilitzacions dels darrers temps (Ernest Lluch, guerra d’Iraq, ...) Personalment, opino que si a la manifestació per la mort d’Ernest Lluch hi havia un milió de persones, dissabte també. Llegiu l’article d’en Salvador Cot a l’Avui amb títol “pocavergonya”.

2. De qui ha estat aquest èxit? Evidentment, no es pot patrimonialitzar en ningú en concret, però crec que cal dir les coses clares i acceptar-les com són. ERC ha fet una aposta ferma i decidida per aquesta manifestació. El partit independentista s’ha abocat de manera especial en una mobilització sense precedents. De fet, els 300 autocars d’arreu del país no són una casualitat; com tampoc ho és la forta difusió, malgrat les dificultats dels mitjans. Per tant ERC ha contribuït de manera decisiva en l’èxit rotund de l’esdeveniment.

3. La qüestió no és tant el pre, sinó el post. Hi ha qui vol acusar ERC d’intentar capitalitzar els resultats que es puguin generar a partir de la demostració de força de dissabte. I jo em pregunto, és això dolent? Tenint en compte l’esforç fet per ERC abans i durant la manifestació, està tant legitimada com qualsevol altre organització de la plataforma organitzadora. Però és més, crec que és necessari que ERC capitalitzi l’embrenzida i el nervi que s’han generat.

No ens podem permetre que la veu del milió de persones que ahir cridava “som una nació i tenim el dret de decidir” quedi apagada per sempre. ERC és, ara per ara, l’única eina amb una incidència prou forta com per recollir aquesta flama. Algú es pensa que sense les sigles d’ERC al darrere, la manifestació de dissabte hauria provocat el pànic entre la resta de la classe política catalana?

Tenim un precedent clar. Algú dubte de qui hi havia darrere dels missatges cridant a la mobilització contra la guerra d’Iraq? Vol dir que tots els qui hi vam participar ens sentim identificats amb el PSOE? No pas! Però en aquells moments, el socialisme espanyol era l’única eina amb una incidència prou determinant per fer caure aquell estat de coses. Algú creu que si el PSOE no hagués canalitzat tot aquell moviment, el PP hauria reconsiderat la seva postura?

Es poden entendre certes reticències per part de certes entitats més o menys puristes, però cal no oblidar com funcionen les coses. Cal una diversitat de pensament, però una unitat d’acció. Cal avançar cap a la maduresa política suficient que permeti, per fi, canviar l’estat de les coses al nostre país. Ara, ens toca a nosaltres.

Hit and run

L’anglès es caracteritza per comptar amb un bon grapat de frases que, per la seva directa simplicitat, defineixen perfectament un fet o una situació que, altrament, caldria explicar amb moltes més paraules. En aquest cas, el títol d’avui defineix a la perfecció l’operació CiU. Crec que Mas i la seva cort personal s’ho han jugat tot a una mà.

L’aposta de CiU consisteix en això, en un “hit and run”, i el tempo de la jugada és la clau del seu èxit o del fracàs més absolut. M’explico. El clan del culte al líder, capitanejats per David Madí han posat tot l’actiu en una jugada que només pot tenir èxit si es gestiona en un breu període de temps. La sorpresa que el pacte de la vergonya va causar entre la classe política i els mitjans del país va deixar tothom descol·locat. Tot i això, era possible endevindar certes reaccions: el PSC no podia fer res més que beneir l’acord, i fent-ho, CiU s’assegurava el vot afirmatiu d’ICV –que encara no ha trencat el cordó umbilical amb els germans grans-.

CiU comptava amb què el factor sorpresa provocaria que la classe política catalana entrés en un estat de pànic en pensar que podien desaparèixer de la foto final, i que per evitar-ho se sumarien a l’acord per preservar els seus interessos de partit. Ara, la peça a batre era ERC. La qüestió estava en imprimir una forta pressió sobre l’independentisme per tal que la seva inexperiència en el camp de l’alta política d’estat, provoqués el pànic entre els seus dirigents. Si queia ERC, el pla sortia rodó.

Problema: ERC no cau. Què cal fer? Augmentar la pressió. Però aquí CiU té un “petit problema”: el temps. CiU sap que ha fet un mal negoci, i per vendre’l ha d’aprofitar la post-commoció de la societat i el moment de confusió generat. Sense temps per tal que experts economistes puguin oferir previsions sobre el finançament, i sense temps per tal que els sectors crítics amb el pacte –que no disposen de mitjans de comunicació- puguin exposar els seus arguments,CiU té més possibilitats de vendre la moto.

I aquí ve quan ERC ha de jugar les seves cartes de manera intel·ligent. I ho està fent. L’escenari ideal per a CiU és una Esquerra emprenyada que trenca govern i precipita els esdeveniments. Si això passa, podem tenir eleccions a finals de primavera i s’obren les portes a una victòria de Mas. Com més temps passi abans no es convoquin noves eleccions més complicat ho tindrà CiU per mantenir la mentida. Aquest pacte és una fruita massa madura i comença a podrir-se de pressa. Massa depressa. Fins al punt que se’ls pot acabar podrint a les mans. Se n’han adonat, i el PSC també. I els fa por, molta por, perquè poden començar a caure les caretes i les mentides.

Ara més que mai ERC ha de continuar amb l’estratègia traçada: continuar amb la negociació a Madrid –que no servirà per millorar el text, però sí per fer visibles les seves mancances- i aguantar al govern fins que algú tingui el valor de convocar eleccions. Temps. Diuen que el temps acaba donant o treient la raó, i no sé si recordeu la constitució europea. Us sona?