I ara, què hem de fer?

Abans d’entrar en matèria hauríem de comentar l’ensabonada que ahir, TV3, la seva –ara hauríem de preguntar-nos, de qui?- va brindar al flamant líder de l’oposició, Artur Mas. Podem constatar com els resultats del pacte amb el PSOE no s’han fet esperar gaire; de primer plat, entrevista en prime time guarnida amb “venuda de moto” i salsa “atac directe a ERC”. Com a primer plat no ha estat gens malament: en dos dies ja ha pogut entrar a totes les llars catalanes, i si a més tenim en compte que el plat el servia un Masdeu amb poc caràcter, la cosa no podia sortir més rodona.

Però jo em pregunto: tan venut està el PSC? Tan poca autoestima tenen? Que de partit independent -recordeu allò dels dos NIF?- no en tenen res ja ho sabíem. Que simplement són la federació catalana del PSOE, també. Però que tinguessin tan poca dinitat… No sé què en penseu de tot plegat, però el paper dels socialistes catalans al tram final de l’estatut, i amb ells el President, ha estat ben galdós. Però pel que sembla, no en tenen prou amb l’embeinada de la foto Mas-ZP, que ara li munten un circ a l’Artur molt abans que li haguem pogut veure el bigoti al President. Maragall, on ets?

Bé, i és que aquí podem tenir el segon plat: cap de President de la Generalitat en safata de plata, acabat de sortir de la cuina de l’aparell. És evident que Maragall incomoda –a Nicaragua i a Ferraz- i que és una autèntica nosa per a l’oasi daurat de la socio-convergència. Per a CiU, el millor candidat del PSC en aquests moments és un Maragall devaluat i desaparegut com l’actual: fácil de batre. I per al PSOE, que ja ha renunciat a governar Catalunya a canvi de mantenir-se a l’Estat i de tocar cuixa als municipis del principat, un Maragall derrotat en unes eleccions és un cadáver polític. Jugada perfecta per als protagonistes de les rebaixes del cap de setmana: via lliure per a una llarga lluna de mel.

Però, i les postres? És aquí on entrem en matèria. Sota el meu punt de vista les postres són el pastís de noces. Ingredients? trinxat d’ERC i govern de la Generalitat. Els actuals dirigents de CiU –Madi, Pujol, Homs, ...- s’estan comportant com uns autèntics adol·lescents malcriats fills de papà i l’únic que anel·len és tornar la jugada a ERC, pr “haver-los pres allò que era seu” –oi Marta?- i si pel camí cal vendre el país, es ven.

És aquí quan ERC ha de jugar les seves cartes. Que el pacte –mai escrit- a Madrid s’ha acabat és més que evident. Però, què hem de fer amb el pacte del Tinell? Ara més que mai cal defensar-lo. M’explico: ERC no pot abandonar el Govern de la Generalitat. Que el pacte per un govern catalanista i d’esquerres podia tenir els seus defectes és evident, però suposa un revulsiu en polítiques socials que amb CiU no hauríem somiat mai. Només cal donar un cop d’ull a la inversió d’enguany en ensenyament, o a la bona tasca de Benestar i Família –llei de dependència, llei de serveis socials-.

Trencar el pacte seria premiar els traïdors amb el trofeu més preuat. CiU ha dissenyat aquesta estratègia amb un únic objectiu: el pastís de noces. Abandonar ara, seria legitimar la seva traïció i, a sobre, aplaudir-los la gràcia. Ara més que mai, ERC ha de desenvolupar el seu programa social –i també nacional- que preveia el pacte, que bona falta fa després de 23 anys de governs de dretes. I si algú se sent incòmode al Govern per les discrepàcies en l’estatut, doncs que convoqui eleccions i que siguin els ciutadans qui valorin com ha actuat cadascú aquests darrers dos anys. Potser ens emportem una sorpresa.

Ibarra apadrina l'estatut de CiU

Segons informa l'AVUI, el president extremeny, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, ha dit avui que està "francament content" amb el resultat de l'acord entre el Govern i CiU sobre l'Estatut de Catalunya "perquè els nacionalistes han perdut", ja que no han aconseguit cap de "les coses diferencials que van plantejar".

En declaracions a EFE, Ibarra va destacar que queda clar que només hi ha una nació: l'espanyola, "la resta són nacionalitats o regions", mentre que en finançament tampoc s'ha aconseguit un sistema bilateral, al marge de la LOFCA, "on ells cobraven tots els impostos".

I ara, un apludiment als audaços negociadors de CiU, sempre atents per recollir les engrunes.

Traïció consumada

El país venut en una reunió de 7 hores. Mai s’havia renunciat a tant en tan poc. CiU no ens ha decebut i ha acabat jugant el paper de dreta regionalista còmplice amb els botxins de la proposta d’Estatut aprovada al Parlament català. Igual que la Lliga en el seu moment respecte de la llei de contractes de conreu, han venut el país i la seva gent a canvi dels seus privilegis de classe.

On són els suposats cops de puny a la taula d’en Felip Puig? On és la suposada tenacitat negociadora de Quico Homs? On és la suposada fermesa del Pujol a l’ombra? Ara ha quedat molt clar on són: són als consells d’administració de Repsol i Acesa; són al despatx professional de Roca i Junyent; al futur ministeri de Duran Lleida; al proper pacte de la socio-convergència per retornar Catalunya a l’oasi d’on no volien que hagués sortit mai. Que et traeixi l’enemic entra dins del joc, però que siguin “els teus” qui et venen ...

Però compte, que aquí no només hi ha una renúncia nacional. Aquí hi ha un retrocés social encobert, doncs el sinistre Duran ja s’ha encarregat de pactar la retallada d’aquells “detalls” molestos per a la parròquia unionista que s’incorporaven al capítol de drets i deures: igualtat de gènere, avortament, laïcitat en l’ensenyament, eutanàsia, ... i què en diuen d’això els "progues" del PSC i els pijo-progres d’ICV-EUiA?

Millor no ho podrien haver fet. Compten amb la benedició dels demòcrates Bono i Ibarra, i fins i tot el PPC està estudiant sumar-se a l’acord. Si a això li afegim que els tomàquets de debò han qualificat l’acord com a “estupendu” ens surt una mutilació digna del mateix Hannibal Lecter.

Per fi han caigut les màscares. Ara ja sabem de quin peu calça cadascú. Vist l’espectacle lamentable d’aquests dies, només ens queda un reducte de dignitat i coherència: ERC.

Adéu a un mite

La veu de Wilson Pickett (1941-2006) s'ha apagat avui per sempre. Una aturada cardíaca s'ha endut un dels mites del Soul. Nascut a Alabama, en una família humil, va començar a cantar de ben petit en els cors de l'eslésia baptista; però va ser l'any 1965 quan va aconseguir el seu primer gran èxit amb "in the midnight hour" composada conjuntament amb Steve Cropper de Booker T & the MG's, l'ànima del so de la mítica Stax -companyia que, a diferència d'Atlantic va aconseguir projectar la carrera de Pickett-. Més tard vindrien les mítiques "mustang Sally" o "land of 1000 dances".

La seva potent veu trencada i el seu estil provinent del gospel més profund de l'Amèrica negra, el van convertir en un dels més grans de la història de la música negra, juntament amb figures de la vàlua d'Otis Redding, Sam Cooke o Eddie Floyd.

Tanmateix, no l'hem perdut per sempre. Romandrà viu ens les seves gravacions. Bon moment per a descobrir-les o per repassar-les.

"Coros y danzas"

Amb aquest simpàtic nom es va batejar la no tant simpàtica sectorial de la Sección Femenina de la Falange, que tenia com a objectiu, la “monumental tarea de recolección de las danzas y las canciones folklóricas españolas”. Això és el primer que m’ha vingut al cap quan el president del Consell General del Poder Judicial, Francisco José Hernando, ha comparat avui aprendre català amb aprendre sevillanes.

Resulta alarmant que una persona amb les responsabilitats del Sr. Hernando –al qual se li pressuposa un mínim de competència intel·lectual en ocupar el càrrec que ostenta- pugui caure en una bajanada de proporcions tant majúscules. I no perquè les sevillanes no mereixin un respecte com a expressió cultural d’un poble, sinó per la bilis pròpia de tribalisme cavernari que destil·len les seves paraules.

Amb declaracions com aquestes es fa més evident que mai la imperiosa necessitat de comptar amb un poder judicial propi per al principat, tal i com es recull en el projecte d’Estatut. Deu ser que el càrrec que ocupa el Sr. Hernando el manté a les altures, desconnectat de la realitat quotidiana; però els que, per un motiu o un altre, hem de freqüentar l’àmbit judicial podem donar fer de la marginalitat a la que se sotmet la llengua catalana i els seus parlants.

Lamentablement, amb declaracions com aquestes es fan més evidents que mai les paraules de Joan Fuster sobre la llengua: "ens la volen reduir al reducte folklòric". Welcome to Spain! Paella, toros y olé!

Paternalisme neocolonial

Fa uns dies, Evo Morales, el nou president electe de Bolívia –el país més pobre d’Amèrica- visitava l’estat espanyol. Morales, home senzill, prové del sindicalisme i la lluita indigenista. D’ètnia Aymara, antic pastor de llames i recol·lector de coca, s’ha guanyat la confiança del seu poble a base de treball i un discurs clar.

Morales ja va avisar, en guanyar les eleccions, que aplicaria el seu programa electoral respecte dels recursos energètics; això és, la seva nacionalització. En sentir aquesta paraula, les grans transnacionals espanyoles han corregut, esparverades, a defensar els seus interessos econòmics. I és que l’estat espanyol és el principal inversor estranger al país, i Repsol-YPF el seu cap visible. A tots els consells d’administració els ha faltat temps per convidar Morales a dinar per, textualment, “explicar-li allò que no sap”.

Aquests dies hem pogut observar una mostra impagable de paternalisme neocolonial espanyol, exemplificats en els comentaris a la vestimenta de Morales, al seu origen indígena, al seu passar camperol, ... Esperem i desitgem que el nou president de Bolívia no caigui en la mateixa superficialitat dels qui, durant 500 anys han mantingut l’espoli del recursos naturals del seu país. Com ell mateix va dir, “Bolívia necessita socis, no amos”.

Fressa de sabres

No podíem començar millor l’any! l’Espanya eterna i cavernària no se’n podia estar de dir el que pensa del procés sobiranista endegat al principat de Catalunya. En plena celebració de la pasqua militar –còctel caspós on es barregen les essències del bo i millor de l’estat: exèrcit, monarquia borbònica i bisbes- el cap de la força terrestre de l’exèrcit espanyol, el tinent general José Mena Aguado, ha advertit als catalans contra qualsevol intent de progrés social i/o nacional.

Al més pur estil de sheriff, ha amenaçat en l’aplicació unilateral de l’article 8 de la constitució espanyola, aquell tant democràtic que encomana a l’exèrcit el garantir la unitat indivisible de l’estat. I és que en el fons, sembla que aquella famosa “fressa de sabres”, que tant va condicionar els primers anys de la transició, no ha quedat enterrada, sinó que roman encara viva en els cors d’elements com el citat tinent general. El pitjor de tot, però, és que ha pogut sobreviure 30 anys en letargia gràcies als esforços dels seus màxims valedors, el Partit Popular, que tot just avui justificava les amenaçants i violentes declaracions del militar espanyol, qualificant-les de reacció normal si tenim en compte el clima polític que generem els catalans.

Quina barra! Si una proposta 100% democràtica, elaborada i presentada per vies legals i pacífiques i recolzada pel 90% del parlament català, aixeca reaccions feixistes, autoritàries i violentes, qui té el problema no som els catalans.

Ara només queda preguntar-nos què hi fem a Espanya.

Presentació

Bé, avui 7 de gener comença la vida d’aquest nou bloc. Un més que s’afegeix a la llarga llista de pàgines que, amb major o menor fortuna, pretenen donar una visió personal de l’actualitat que ens envolta. I neix, precisament, el dia que el diari Avui informa, sota el títol “Una passejada per la 'blogosfera' política” de l’espectacular augment que han experimentat aquests diaris on line. Especialment els polítics.

Vol dir això que aquest és un bloc polític? Doncs sí i no. Com anireu veient –si l’aneu seguint- l’actualitat política hi jugarà un paper central. La gestió de la cosa pública forma part de la nostra vida, ho vulguem o no, i més en el moment històric que ens trobem. Però alhora, voldria que aquest bloc anés una mica més enllà i pogués recollir altres aspectes quotidians igualment importants: música, lectura, ...

Bé doncs, gràcies per haver llegit fins aquí i espero retrobar-te ben aviat!!