I ara, què hem de fer?

Abans d’entrar en matèria hauríem de comentar l’ensabonada que ahir, TV3, la seva –ara hauríem de preguntar-nos, de qui?- va brindar al flamant líder de l’oposició, Artur Mas. Podem constatar com els resultats del pacte amb el PSOE no s’han fet esperar gaire; de primer plat, entrevista en prime time guarnida amb “venuda de moto” i salsa “atac directe a ERC”. Com a primer plat no ha estat gens malament: en dos dies ja ha pogut entrar a totes les llars catalanes, i si a més tenim en compte que el plat el servia un Masdeu amb poc caràcter, la cosa no podia sortir més rodona.

Però jo em pregunto: tan venut està el PSC? Tan poca autoestima tenen? Que de partit independent -recordeu allò dels dos NIF?- no en tenen res ja ho sabíem. Que simplement són la federació catalana del PSOE, també. Però que tinguessin tan poca dinitat… No sé què en penseu de tot plegat, però el paper dels socialistes catalans al tram final de l’estatut, i amb ells el President, ha estat ben galdós. Però pel que sembla, no en tenen prou amb l’embeinada de la foto Mas-ZP, que ara li munten un circ a l’Artur molt abans que li haguem pogut veure el bigoti al President. Maragall, on ets?

Bé, i és que aquí podem tenir el segon plat: cap de President de la Generalitat en safata de plata, acabat de sortir de la cuina de l’aparell. És evident que Maragall incomoda –a Nicaragua i a Ferraz- i que és una autèntica nosa per a l’oasi daurat de la socio-convergència. Per a CiU, el millor candidat del PSC en aquests moments és un Maragall devaluat i desaparegut com l’actual: fácil de batre. I per al PSOE, que ja ha renunciat a governar Catalunya a canvi de mantenir-se a l’Estat i de tocar cuixa als municipis del principat, un Maragall derrotat en unes eleccions és un cadáver polític. Jugada perfecta per als protagonistes de les rebaixes del cap de setmana: via lliure per a una llarga lluna de mel.

Però, i les postres? És aquí on entrem en matèria. Sota el meu punt de vista les postres són el pastís de noces. Ingredients? trinxat d’ERC i govern de la Generalitat. Els actuals dirigents de CiU –Madi, Pujol, Homs, ...- s’estan comportant com uns autèntics adol·lescents malcriats fills de papà i l’únic que anel·len és tornar la jugada a ERC, pr “haver-los pres allò que era seu” –oi Marta?- i si pel camí cal vendre el país, es ven.

És aquí quan ERC ha de jugar les seves cartes. Que el pacte –mai escrit- a Madrid s’ha acabat és més que evident. Però, què hem de fer amb el pacte del Tinell? Ara més que mai cal defensar-lo. M’explico: ERC no pot abandonar el Govern de la Generalitat. Que el pacte per un govern catalanista i d’esquerres podia tenir els seus defectes és evident, però suposa un revulsiu en polítiques socials que amb CiU no hauríem somiat mai. Només cal donar un cop d’ull a la inversió d’enguany en ensenyament, o a la bona tasca de Benestar i Família –llei de dependència, llei de serveis socials-.

Trencar el pacte seria premiar els traïdors amb el trofeu més preuat. CiU ha dissenyat aquesta estratègia amb un únic objectiu: el pastís de noces. Abandonar ara, seria legitimar la seva traïció i, a sobre, aplaudir-los la gràcia. Ara més que mai, ERC ha de desenvolupar el seu programa social –i també nacional- que preveia el pacte, que bona falta fa després de 23 anys de governs de dretes. I si algú se sent incòmode al Govern per les discrepàcies en l’estatut, doncs que convoqui eleccions i que siguin els ciutadans qui valorin com ha actuat cadascú aquests darrers dos anys. Potser ens emportem una sorpresa.