divendres, de febrer 24, 2006

Les antenes de Bono

Cada dia estic més preocupat pel Sr. Bono. Les sospites que fa temps no ens deixen dormir s’estan confirmant, el ministre de la guerra espanyol pateix un trauma infantil i ara, en plena maduresa comença a mostrar els greus símptomes derivats del mal tràngol infantil. Segons sembla, de petit, el pare falangista no li va regalar el fort de “Comansi” que tots els company de classe tenien.

El fet de no poder escenificar les mítiques batalles entre indis i vaquers, sent-ne ell el principal protagonista, el va portar a prometre’s a si mateix que, de gran, tindria el seu propi fort, amb els seus propis soldats, amb els seus canons i, sobretot, amb la seva bandera. Perquè, què és un fort sense una bandera?

Només així s’entén la fixació malaltissa del ministre espanyol per la construcció bèl·lica barcelonina que tants nefastos records porta a la ciutat: símbol de repressió borbònica, punt de bombardeig de la ciutat a principis de segle XX, presó i afusellament del President Companys, ...

Que el ministre de guerra tingui un trauma pre-adolescent es pot entendre, per això hi ha el tractament mèdic, però aquí hi ha una cosa que se m’escapa: les antenes. Sí, antenes; i és que el senyor Ministre exigeix la permanència del destacament militar al fort dels seus somnis per tal de custodiar les antenes que hi ha al terrat. Si al final encara tindran raó els defensors de la teoria de la conspiració: el ministre de la guerra és d’un altre planeta i es comunica amb els seus des de Montjuïc. Ara només falta que la cabra de “la legión” sigui en realitat la reencarnació de Millan Astray per començar a quadrar el cercle.

dimarts, de febrer 21, 2006

Independentisme madur

Que no ens enganyin ni CiU, ni PSC, ni molt mens ICV (si és que encara enganyen algú). La manifestació de dissabte no era ni en favor de l’estatut, com diuen uns, ni contra el PP, com diuen altres. La mobilització massiva es va fer sota un lema molt clar: “Som una nació i tenim el dret de decidir”.

És curiós els efectes que aquestes simples i clares paraules generen en uns i altres. En els d’aquí els fa veure que la gent no s’empassa el preàmbul amputat que ens han portat com a botí després de deixar bous i esquelles en una batalla que mai van voler lliurar. En els d’allà, els delata la seva façana de pura estètica progressista, on la defensa dels drets dels pobles és directament proporcional a la distància que es trobin de la caseta a la Cerdanya. Allò que val per al Tibet, el Sàhara o Palestina, no val per als Països Catalans.

Però hi ha una cosa que ja saben, i que només ha dit el Doberman Acebes: avui hi ha més independentistes que fa dos anys. Segurament sí. Però més important que això, encara: aquests independentistes ens ham posat a caminar i ja no ens aturaran.

Avui podem dir que l’independentisme català assolit la seva maduresa, no només és capaç de posar-se a l’alçada de les grans mobilitzacions, sinó que ha aconseguit una transversalitat i normalitat notables que l’han de portar a la victòria del consens social. Després del 18 de febrer, s’ha aconseguit canviar d’escenari, la qüestió ja no està en si ens cal o no un estatut, sinó que hem avançat un pas més enllà: abans fins i tot del seu naixement, àmplies capes de la societat perceben que resulta insuficient per al ple desenvolupament social i nacional del país.

Durant la transició el gran consens social va girar entorn a la necessitat d’instaurar un règim democràtic i d’aconseguir una descentralització autonòmica. Al 2006 el nou consens social evidencia l’existència d’un dèficit fiscal asfixiant que cal corregir. El proper, irremediablement haurà de posar sobre la taula el dret a decidir. Actes com el de dissabte serveixen per prendre la temperatura a la societat, i pel que sembla, això es mou.

Èxit rotund

Després d’assistir a la manifestació de dissabte, i pres per les emocions que allà vam viure, de seguida em va venir al cap escriure alguna cosa al respecte. Com haureu vist, no ha estat així. He preferit deixar passar un parell de dies per extreure algunes conclusions una mica més reposades. Aquí us deixo algunes reflexions:

1. Èxit rotund. En tots els sentits la manifestació va ser un èxit. Independentment del ball de xifres, podem dir que l’organització va assolir un volum de mobilització de primera divisió, al l’alçada de les grans mobilitzacions dels darrers temps (Ernest Lluch, guerra d’Iraq, ...) Personalment, opino que si a la manifestació per la mort d’Ernest Lluch hi havia un milió de persones, dissabte també. Llegiu l’article d’en Salvador Cot a l’Avui amb títol “pocavergonya”.

2. De qui ha estat aquest èxit? Evidentment, no es pot patrimonialitzar en ningú en concret, però crec que cal dir les coses clares i acceptar-les com són. ERC ha fet una aposta ferma i decidida per aquesta manifestació. El partit independentista s’ha abocat de manera especial en una mobilització sense precedents. De fet, els 300 autocars d’arreu del país no són una casualitat; com tampoc ho és la forta difusió, malgrat les dificultats dels mitjans. Per tant ERC ha contribuït de manera decisiva en l’èxit rotund de l’esdeveniment.

3. La qüestió no és tant el pre, sinó el post. Hi ha qui vol acusar ERC d’intentar capitalitzar els resultats que es puguin generar a partir de la demostració de força de dissabte. I jo em pregunto, és això dolent? Tenint en compte l’esforç fet per ERC abans i durant la manifestació, està tant legitimada com qualsevol altre organització de la plataforma organitzadora. Però és més, crec que és necessari que ERC capitalitzi l’embrenzida i el nervi que s’han generat.

No ens podem permetre que la veu del milió de persones que ahir cridava “som una nació i tenim el dret de decidir” quedi apagada per sempre. ERC és, ara per ara, l’única eina amb una incidència prou forta com per recollir aquesta flama. Algú es pensa que sense les sigles d’ERC al darrere, la manifestació de dissabte hauria provocat el pànic entre la resta de la classe política catalana?

Tenim un precedent clar. Algú dubte de qui hi havia darrere dels missatges cridant a la mobilització contra la guerra d’Iraq? Vol dir que tots els qui hi vam participar ens sentim identificats amb el PSOE? No pas! Però en aquells moments, el socialisme espanyol era l’única eina amb una incidència prou determinant per fer caure aquell estat de coses. Algú creu que si el PSOE no hagués canalitzat tot aquell moviment, el PP hauria reconsiderat la seva postura?

Es poden entendre certes reticències per part de certes entitats més o menys puristes, però cal no oblidar com funcionen les coses. Cal una diversitat de pensament, però una unitat d’acció. Cal avançar cap a la maduresa política suficient que permeti, per fi, canviar l’estat de les coses al nostre país. Ara, ens toca a nosaltres.

divendres, de febrer 03, 2006

Hit and run

L’anglès es caracteritza per comptar amb un bon grapat de frases que, per la seva directa simplicitat, defineixen perfectament un fet o una situació que, altrament, caldria explicar amb moltes més paraules. En aquest cas, el títol d’avui defineix a la perfecció l’operació CiU. Crec que Mas i la seva cort personal s’ho han jugat tot a una mà.

L’aposta de CiU consisteix en això, en un “hit and run”, i el tempo de la jugada és la clau del seu èxit o del fracàs més absolut. M’explico. El clan del culte al líder, capitanejats per David Madí han posat tot l’actiu en una jugada que només pot tenir èxit si es gestiona en un breu període de temps. La sorpresa que el pacte de la vergonya va causar entre la classe política i els mitjans del país va deixar tothom descol·locat. Tot i això, era possible endevindar certes reaccions: el PSC no podia fer res més que beneir l’acord, i fent-ho, CiU s’assegurava el vot afirmatiu d’ICV –que encara no ha trencat el cordó umbilical amb els germans grans-.

CiU comptava amb què el factor sorpresa provocaria que la classe política catalana entrés en un estat de pànic en pensar que podien desaparèixer de la foto final, i que per evitar-ho se sumarien a l’acord per preservar els seus interessos de partit. Ara, la peça a batre era ERC. La qüestió estava en imprimir una forta pressió sobre l’independentisme per tal que la seva inexperiència en el camp de l’alta política d’estat, provoqués el pànic entre els seus dirigents. Si queia ERC, el pla sortia rodó.

Problema: ERC no cau. Què cal fer? Augmentar la pressió. Però aquí CiU té un “petit problema”: el temps. CiU sap que ha fet un mal negoci, i per vendre’l ha d’aprofitar la post-commoció de la societat i el moment de confusió generat. Sense temps per tal que experts economistes puguin oferir previsions sobre el finançament, i sense temps per tal que els sectors crítics amb el pacte –que no disposen de mitjans de comunicació- puguin exposar els seus arguments,CiU té més possibilitats de vendre la moto.

I aquí ve quan ERC ha de jugar les seves cartes de manera intel·ligent. I ho està fent. L’escenari ideal per a CiU és una Esquerra emprenyada que trenca govern i precipita els esdeveniments. Si això passa, podem tenir eleccions a finals de primavera i s’obren les portes a una victòria de Mas. Com més temps passi abans no es convoquin noves eleccions més complicat ho tindrà CiU per mantenir la mentida. Aquest pacte és una fruita massa madura i comença a podrir-se de pressa. Massa depressa. Fins al punt que se’ls pot acabar podrint a les mans. Se n’han adonat, i el PSC també. I els fa por, molta por, perquè poden començar a caure les caretes i les mentides.
Ara més que mai ERC ha de continuar amb l’estratègia traçada: continuar amb la negociació a Madrid –que no servirà per millorar el text, però sí per fer visibles les seves mancances- i aguantar al govern fins que algú tingui el valor de convocar eleccions. Temps. Diuen que el temps acaba donant o treient la raó, i no sé si recordeu la constitució europea. Us sona?