
Després d’assistir a la manifestació de dissabte, i pres per les emocions que allà vam viure, de seguida em va venir al cap escriure alguna cosa al respecte. Com haureu vist, no ha estat així. He preferit deixar passar un parell de dies per extreure algunes conclusions una mica més reposades. Aquí us deixo algunes reflexions:
1. Èxit rotund. En tots els sentits la manifestació va ser un èxit. Independentment del ball de xifres, podem dir que l’organització va assolir un volum de mobilització de primera divisió, al l’alçada de les grans mobilitzacions dels darrers temps (Ernest Lluch, guerra d’Iraq, ...) Personalment, opino que si a la manifestació per la mort d’Ernest Lluch hi havia un milió de persones, dissabte també. Llegiu l’article d’en Salvador Cot a l’Avui amb títol “
pocavergonya”.
2. De qui ha estat aquest èxit? Evidentment, no es pot patrimonialitzar en ningú en concret, però crec que cal dir les coses clares i acceptar-les com són. ERC ha fet una aposta ferma i decidida per aquesta manifestació. El partit independentista s’ha abocat de manera especial en una mobilització sense precedents. De fet, els 300 autocars d’arreu del país no són una casualitat; com tampoc ho és la forta difusió, malgrat les dificultats dels mitjans. Per tant ERC ha contribuït de manera decisiva en l’èxit rotund de l’esdeveniment.
3. La qüestió no és tant el pre, sinó el post. Hi ha qui vol acusar ERC d’intentar capitalitzar els resultats que es puguin generar a partir de la demostració de força de dissabte. I jo em pregunto, és això dolent? Tenint en compte l’esforç fet per ERC abans i durant la manifestació, està tant legitimada com qualsevol altre organització de la plataforma organitzadora. Però és més, crec que
és necessari que ERC capitalitzi l’embrenzida i el nervi que s’han generat.
No ens podem permetre que la veu del milió de persones que ahir cridava “som una nació i tenim el dret de decidir” quedi apagada per sempre. ERC és, ara per ara, l’única eina amb una incidència prou forta com per recollir aquesta flama. Algú es pensa que sense les sigles d’ERC al darrere, la manifestació de dissabte hauria provocat el pànic entre la resta de la classe política catalana?
Tenim un precedent clar. Algú dubte de qui hi havia darrere dels missatges cridant a la mobilització contra la guerra d’Iraq? Vol dir que tots els qui hi vam participar ens sentim identificats amb el PSOE? No pas! Però en aquells moments, el socialisme espanyol era l’única eina amb una incidència prou determinant per fer caure aquell estat de coses. Algú creu que si el PSOE no hagués canalitzat tot aquell moviment, el PP hauria reconsiderat la seva postura?