Les antenes de Bono

Cada dia estic més preocupat pel Sr. Bono. Les sospites que fa temps no ens deixen dormir s’estan confirmant, el ministre de la guerra espanyol pateix un trauma infantil i ara, en plena maduresa comença a mostrar els greus símptomes derivats del mal tràngol infantil. Segons sembla, de petit, el pare falangista no li va regalar el fort de “Comansi” que tots els company de classe tenien.

El fet de no poder escenificar les mítiques batalles entre indis i vaquers, sent-ne ell el principal protagonista, el va portar a prometre’s a si mateix que, de gran, tindria el seu propi fort, amb els seus propis soldats, amb els seus canons i, sobretot, amb la seva bandera. Perquè, què és un fort sense una bandera?

Només així s’entén la fixació malaltissa del ministre espanyol per la construcció bèl·lica barcelonina que tants nefastos records porta a la ciutat: símbol de repressió borbònica, punt de bombardeig de la ciutat a principis de segle XX, presó i afusellament del President Companys, ...

Que el ministre de guerra tingui un trauma pre-adolescent es pot entendre, per això hi ha el tractament mèdic, però aquí hi ha una cosa que se m’escapa: les antenes. Sí, antenes; i és que el senyor Ministre exigeix la permanència del destacament militar al fort dels seus somnis per tal de custodiar les antenes que hi ha al terrat. Si al final encara tindran raó els defensors de la teoria de la conspiració: el ministre de la guerra és d’un altre planeta i es comunica amb els seus des de Montjuïc. Ara només falta que la cabra de “la legión” sigui en realitat la reencarnació de Millan Astray per començar a quadrar el cercle.