Se'ns pixen a la cara i ens diuen que plou

Després de mesos d’inactivitat, tenia ganes de tornar altre cop a compartir algunes reflexions amb aquells que vulgueu llegir-les. La veritat és que m’ha costat força. No perquè no hagi hagut moviment ni “pollastres” varis i diversos, sinó perquè des de ja fa temps tinc una sensació estranya. I és aquesta sensació la que m’ha mogut a tornar altre cop a actualitzar aquest bloc. Intentaré explicar-me.

Un cop finalitzat el drama col·lectiu que ha suposat la gestació i el part de l’estatut del principat, s’ha constatat que la criatura ens ha sortit, com a mínim, justeta. Això no ens ve de nou. Ja ho sabíem. Els que vam votar que no i també la majoria dels que van votar que sí. Fins i tot els abstencionistes. Aquests dies tan sols hem tingut la prova del nou; aeroports, immigració, finançament, trens, ... cal continuar? Precisament tot allò en què Esquerra va quedar sola mentre a la resta els impedien caminar els pantalons que portaven fins als turmells. Aquests dies ens han donat la victòria moral. És aquí on ve la meva indignació, som un poble de victòries morals.

Un cop vaig veure una fotografia antiga d’una pintada en una paret. Hi deia: “se’ns pixen a la cara i ens diuen que plou”. És així com em sento com a col·lectivitat, com poble, i el més greu és que la “pluja” que ens ve de ponent troba còmplices i aliats en suposades files amigues. Aquest és el drama més gran d’aquest país. Que l’enemic et vulgui mort forma part del joc, és així, però que “l’amic” vengui el seu poble per 30 monedes d’or només té un nom: col·laboracionisme.

I no voldria que semblés que torno altre cop al “tema estatut”, no. Això ja ha passat i cal gestionar el dia a dia per tal que les persones d’aquest país visquin una mica millor. Però aquí està l’altre drama, quan t’adones que tot segueix igual. Altre cop Lampedusa: ho hem canviat tot perquè tot romangui igual: ni aeroports, ni competències en immigració, ni en exteriors, ni en trens, ni... els poders fàctics aliats en defensa dels seus interessos de classe, per enèsima vegada.

I és aquí on apel·lo, ja no a un esperit independentista que puguem tenir uns quants, sinó al suposat sentit comú que hem de tenir tots. Fa temps hi va haver una campanya molt encertada: “la feina mal feta no té futur”. Doncs que s’ho comencin a aplicar. A qualsevol país d’Europa, nyaps com els de l’aeroport o la RENFE farien caure la cara de vergonya al responsables de la cosa pública. Aquí, bunyols com aquests serveixen perquè la dreta regionalista gaudeixi de 20 anys més de discurs.

Són aquests els que ens han de donar lliçons de gestió? Són aquests els que ens volen fer passar per ineptes? Els qui haurien estat escarnits en qualsevol país del món per inútils? Obrim els ulls i potser ens adonarem que la pluja que ens cau el damunt no és precisament aigua.