Raimon a l'Olympia o la bellesa dels mots

L’altre dia vaig comprar-me el doble CD d’en Raimon amb els dos recitats a l’Olympia de París (1966 i 2006). Sobra dir que el recomano especialment.

En Raimon sempre m’ha fascinat. El compromís, la profunditat dels missatges, les cançons de lluita, la sensibilitat de les cançons d’amor... Potser és que la figura del músic-autor que ell tot sol, amb les úniques armes de la seva veu i els acords despullats d’una guitarra, és capaç d’omplir un teatre i fer posar la pell de gallina a l’auditori sempre m’ha fascinat.

Una cosa que envejo d’en Raimon és la capacitat de transmetre allò que sent. De vegades penso que m’agradaria tenir aquesta capacitat de dir les coses, amb les paraules encertades. Per això, l’altre dia, repassant els recitals vaig escoltar dues cançons que feia temps que no escoltava i que reflecteixen molt bé sentiments i pensaments que em vénen al cap aquests dies, tant a nivell personal com de l’actualitat que ens envolta.

Aquí els teniu. Per a aquells que conegueu en Raimon, no us descobreixo res. Per a aquells o aquelles o aquella que no, espero que amb la tria us pugui transmetre, per boca del poeta, allò que penso i sento.


Cantarem la vida

Cantarem la vida,

cantarem la nostra vida

de poble que no vol morir.

Lluitarem amb forca,

lluitarem amb tota la força

per l’única possible,

perseguida, vida nostra.

I guanyarem l’esperança,

sí, pujarem al camp de l’esperança,

temps i temps negada,

arrancada i trencada.

Sí, guanyarem l’esperança,

l’esperança de viure

lliures i en pau.

Cantarem la vida,

cantarem la nostra vida

de poble que no vol morir.

Cantarem.


L’única seguretat

L’única seguretat,

l’arrelament dels meus dubtes,

ve potent quan tu te’n vas,

tant si t’ho creus com si dubtes.

Content tornaria a ser

el xiquet que va jugant,

absent, pel mig del carrer,

d’aquell meu carrer d’abans.

Carrer on jugàvem tots,

els més menuts i els més grans,

carrer de terra i de pols,

que així era el carrer Blanc.

Tinc necessitat d’amor,

cada dia al meu costat,

de saber que tu em fas cas

i que no et perdré cantant.

Que el treball quotidià

de trobar unes paraules

que diguen exacte i clar

el que jo sent junt amb altres,

no vull que em puga trencar

el goig d’haver-te trobat

un dia ja fa molts anys

a la ciutat bruta i plana.

Octubre em porta records

que si estic sol em fan mal:

el temps rosega constant

els millors anhels del cor.

Com sempre que vas al lloc

on et varen fer possible,

jo t’escric una cançó

que és, potser, incomprensible.

L’única seguretat,

l’arrelament dels meus dubtes,

ve potent quan tu te’n vas,

tant si t’ho creus com si dubtes.