Qui sóc?

Avui torno a escriure després d'un bon grapat de dies sense fer-ho. Ho faig arrel d'un post que he llegit al bloc de la Marta i que m'ha portat a deixar-hi un cometari. El post en concret, ve a plantejar-se el dubte existencial que tots tenim alguna vegada a la vida: com sóc? Sóc qui volia ser o la vida m'ha portat a ser allò que mai hagués pensat que seria? En definitiva, qui sóc? i m'agrada ser així?

Tot i que la reflexió interior pot ser profunda i, evidentment, cadascú té la seva, personalment penso que de pors en tenim tots i qui ho negui menteix. Jo no en sóc una excepció i sovint m'aturo i reflexiono sobre la meva vida: on vaig, què faig i si això m'omple o no.

La Marta es planteja l'anàlisi de la seva vida, el qui és, en termes de comparació amb el passat, és a dir, amb qui pensava que volia ser. "Sóc ara, com jo volia ser quan era petita?". Crec que aquest criteri de mesura pot ser vàlid: la infantesa comporta un alt grau d'innocència i utopisme, de bones intencions i d'alts ideals. Però precisament per això, aquesta vara de mesurar ens pot conduir a frustracions si l'apliquem sense cap mena d'adaptació a la vida adulta.

Ens anem fent i construint dia a dia, nit a nit, pas a pas, caiguda a caiguda, cop a cop, plor a plor i, per què no, somriure en somriure, alegria en alegria i alçant-nos després de cada caiguda. Per això, amb els anys vas agafant certa perspectiva a les coses.

Som com pensàvem que seríem? doncs és difícil de dir... amb els anys vas canviant la percepció de tu mateix, se't plantegen nous reptes i la vida et depara noves fites i noves circumstàncies et rodegen i t'influencien en la teva manera de ser i pensar. Sense deixar de ser tu mateix, i sense trair allò que ets, la tava manera d'afrontar les situacions i de valorar i jutjar el que et rodeja canvia. No necessàriament a pitjor, sinó, simplment des d'una altra òptica.

Per això, sempre he pensat que cal tenir una base sòlida que, en un moment determinat quan tenim la necessitat d'aturar-nos i reflexionar sobre nosaltres mateixos, ens permeti despullar-nos d'aquesta capa que ens condiciona (entorn, societat, estrès, prejudicis, ...) que en el fons és la nostra façana externa i ens permeti veure'ns tal com som.

Aquesta "base" que deia, crec que no són més que les nostres arrels, els nostres valors, els nostres alts ideals, allò que estimem i que ens han trasmès de petits, allò que ens mou i ens fa ser com som. Aquells anclatges als quals podem recórrer i als quals ens podem agafar per retrobar-nos a nosaltres mateixos quan estem perduts.

Perquè al cap de vall sempre he pesat que allò que compta, allò que portem a les alforges de la vida i que és l'únic que ens quedarà quan arribi el moment de tancar la paradeta i apagar els llums i vulguem fer balanç de la nosatra vida és fer-nos quatre preguntes:

1) he estat bona persona?
2) he construït alguna cosa?
3) he aportat alguna cosa als altres? i, la més important
4) he estat capaç de realitzar-me a mi mateix sense trair les tres anteriors?

Penso que si som capaços de respondre afirmativament a aquestes 4 preguntes, ens podrem donar per satisfets.